11/12/2012
independència sense aplicar la Constitució de 1978
9/09/2011
sobre el canvi constitucional
9/27/2010
decreixement
DECRÉIXER PER SORTIR DE LA CRISI?
Josep Maria Reyes i Vidal. Setembre de 2010.
La principal preocupació dels passatgers del Titànic a les vuit del vespre del 14 d'abril de 1912 era saber quin seria el menú del dinar del dia 15. La nostra és saber quan s'acabarà la crisi.
1- INTRODUCCIÓ.
El capitalisme és un sistema molt resilient. Ha superat crisis, guerres, les lluites obreres i les revolucions socialistes, i ha creat les condicions tècniques, científiques i materials per tal que augmentés la població al planeta i la riquesa que podrien consumir o invertir els seus habitants. Però malgrat la seva flexibilitat i resistència, cadascun de tres processos diferents el podien fer col·lapsar, com s'han col·lapsat tots els modes de producció que s'han desenvolupat abans a la nostra Terra. Aquests “tres emissaris de les Parques” que han de complir el destí del nostre sistema són:
l'esgotament dels recursos naturals que el capitalisme ha obtingut, posat en utilitat i destruït, i que no pot deixar de consumir a un ritme creixent;
l'augment de la productivitat del treball que en deixar la gran majoria d'habitants del planeta sense possibilitats de portar a terme un treball productiu els privaria dels ingressos amb què consumir els productes que han de proporcionar beneficis als capitalistes; augment de productivitat que no es pot evitar perquè la competència arruïna les empreses menys productives
i, finalment, la destrucció del diner com a element que reflecteixi, d'alguna manera, el valor dels productes i que permeti realitzar els beneficis que contenen aquests productes, destrucció que ha esdevingut inevitable en abandonar-se el patró or i utilitzar l'endeutament per evitar les crisis o sortir d'elles invertint diners inexistents.
El què era difícil d'imaginar fa uns quants anys és que es presentessin tots tres elements junts, com ara ha succeït.
El sistema capitalista és diferent de tots els anteriors en el sentit que ha d'ampliar, constantment, l'escala de producció. El sistema esclavista, el sistema feudal podien mantenir-se en una situació estacionària per temps indefinit, o créixer i decréixer i tornar a l'estabilitat.
Pel contrari, el mode de producció capitalista ha de créixer o entra en crisi i tan sols pot sortir de la crisi creixent. La raó d'aquesta peculiaritat és el fet que en aquest sistema la competència elimina les empreses menys rendibles i la rendibilitat es mesura en base al percentatge que representa el benefici obtingut respecte del capital invertit; i tal i com es van obtenint aquests beneficis, passen a incorporar-se al capital i exigeixen encara més beneficis futurs. Tan sols hi ha una manera d'augmentar constantment els beneficis i és produir cada vegada més, augmentant la capacitat de producció del treball de les persones.
Això que sembla positiu i que ha implicat l'augment de la població i del benestar de bona part de la gent al llarg de dos segles, té una part negativa i que ara ens aboca a l'extinció, si no som capaços de canviar de sistema.
Els sistemes econòmics anteriors es basaven en la utilització d'energia que derivava directament de la radiació solar. Les plantes la converteixen en reserves d'energia que els animals herbívors obtenen de la seva alimentació; els carnívors l'obtenen de segona mà en menjar-se'ls i els arbres l'emmagatzemen per ser alliberada en cremar-se. Els humans menjant vegetals i animals, amb el treball muscular dels animals domèstics i amb la combustió de la llenya consumien una quantitat d'energia que no disminuïa en absolut les reserves energètiques que la terra havia acumulat fa milions d'anys quan els animals i les plantes morien i generaven carbó o petroli, reserves que eren ignorades pels humans.
El sistema capitalista, en la seva cursa per augmentar la producció i la riquesa i així enriquir els propietaris de capital, va entrar a sac en aquelles reserves que la terra guardava amagades a la vista i les ha explotat amb una fúria tan fora de mesura que les està exhaurint, deixant tan sols com a record un augment de la temperatura global del planeta que amenaça amb el desglaç dels casquets polars i la inundació de les terres baixes on viu la meitat de la població mundial.
Per què tal i com ens recorda la Segona Llei de la Termodinàmica, totes les formes d'energia quan s'utilitzen per produir treball es transformen gradualment en calor i el calor al final esdevé tan difós que els humans ja no el podem utilitzar més. Tot el procés econòmic consisteix en transformar matèria i energia des de la categoria del valor fins a la categoria de deixalla i calor residual.
Per acabar-ho d'adobar, l'augment de producció ha permès el del nombre de consumidors i la població del planeta s'ha triplicat en dues generacions, població que ara pressiona sobre la terra, l'aigua i els altres recursos..
El febril ritme de destrucció de les reserves naturals d'energia i de metalls i d'altres recursos valuosos s'ha mostrat sovint com una demostració palpable de l'eficiència del sistema capitalista, i, fins i tot, s'ha volgut mostrar aquesta eficiència com la raó per la qual el capitalisme estava predestinat a superar i eliminar el socialisme.
Ara, però, totes les estimacions, fins i tot les oficials, situen cap al 2012 o el 2015 el “peak oil”, el moment que s'haurà extret la meitat de totes les reserves de petroli mundials, i el moment en què cada tona que s'extregui originarà unes despeses creixents, per la qual cosa disminuirà any rere any la producció total. No es tracta solament de la fi del petroli barat, com molts pensen, sinó de l'inici de la fi del petroli com a multiplicador de la productivitat de la terra i del multiplicador de la productivitat del treball humà. I amb poques dècades de diferència hi haurà el “peak” de metalls i minerals estratègics...
Per fer possible aquesta desenfrenada cursa per produir més i guanyar més, fins i tot el capitalisme, després de la crisi de 1929 va trobar un procediment per anar més enllà del que la naturalesa de l'economia permetia: es va descobrir la forma d'invertir capitals que encara no existien. Abans, la necessitat de mantenir el valor de la moneda en relació amb el valor del or i el volum de la moneda en relació amb el volum d'or impedia invertir riqueses inexistents. Després, la creació de moneda es va posar en mans dels bancs sense cap mena de limitació real.
Per posar un símil: els anteriors sistemes eren com genets poc eficients en l'ofici d'obtenir la màxima velocitat d'un cavall, el cavall de la producció. En canvi, el jockey del sistema capitalista ha arribat al límit del què l'organisme del cavall pot córrer i, necessitant encara més, ha aconseguit amb estimulants forçar la naturalesa extraient fins al darrer residu d'energia de l'animal. I com que ara l'animal comença a frenar, el sistema incrementa la dosi, pensant així obtenir més i més velocitat.
Però no, amb més estimulants, el cavall morirà abans, no ens portarà més lluny.
Si, per estrany que sembli, a partir dels anys 30 (amb Keynes), el sistema capitalista va començar a posar a produir els recursos naturals i el treball, utilitzant per pagar-los uns diners que no existeixen i que tan sols s'obtindran en el futur. El deute, dels particulars, de les empreses, de les institucions i dels estats, alimenta i consumeix els recursos actuals i els exhaureix, deixant per al futur la impossible tasca de seguir augmentant la producció en mesura suficient com per pagar un benefici per l'ús d'aquests diners.
L'any 2000 vaig començar a explicar als meus alumnes d'Economia i d'Història Contemporània que era inevitable, a mitjà termini, una crisi global i irreversible del sistema capitalista1. Des de llavors, quan ho anava repetint, a les classes i als altres llocs on es pot parlar d'aquestes coses, any rere any, somriures burletes, cares d'incredulitat i negacions airades es van anar succeint (no per part dels nois, és clar, que amb llur armadura d'indiferència són impermeables a qualsevol idea heterodoxa), a mesura que els mitjans de comunicació escampaven la bona nova: no és evident que la globalització, la xarxa d'Internet i la societat de la informació il·limitada i instantània han acabat, per sempre més, amb la possibilitat de les crisis econòmiques?
El fracàs del regim comunista demostra que l'única opció viable és la democràcia liberal tant en allò econòmic como en la política. F. Fukuyama.
I jo seguia insistint: el sistema capitalista està condemnat de manera irrevocable a créixer o desaparèixer, i créixer de manera indefinida en un món de recursos finits és impossible.
Aquesta constatació a llarg termini no semblava fàcil de convertir en una predicció a curt termini, donat que el deute s'ha anat acumulant durant encara tres generacions més. Però no hi ha termini que no arribi ni deute que no es pagui, com diu la Bíblia.
Les senyals eren inconfusibles: l'esgotament del petroli, l'acumulació de deutes impagables (públics i, sobre tot, privats), la distància creixent entre la capacitat de consum i la capacitat de producció de la nostra societat, en què els mercats de futurs, els CDSWAPS i el “repackaging” d'hipoteques escombraries acabarien esclatant, en què l'especulació immobiliària en res es diferenciava de la típica estafa piramidal, si no és pel fet que era legal, que s'hi dedicaven en cos i ànima no solament bancs i immobiliàries, sinó Ajuntaments i particulars, i que els governs successius la convertien en un dels motors i pilars de la nostra sòlida economia (la vuitena del món, ens deien)...
Llavors va arribar la crisi, a finals del 2007, i el “mantra” d'economistes i polítics repetia que aquesta crisi seria curta i inofensiva, que es circumscrivia a alguns bancs que, en tot cas, eren massa grans com per caure per l'exposició a un risc, imprudent, però limitat a un petit percentatge del seu volum de negocis i dipòsits.
El secretari del Tresor estatunidenc Tim Geithner i Carl Bildt aposten per una curta recessió, descartant un període de 10 anys per a l'actual crisi.
Després va ser el diluvi: queien els bancs...que no podien caure; queia General Motors, Ford, les asseguradores; els governs iniciaven una cursa desenfrenada per salvar el sistema financer injectant uns diners...inexistents (el govern USA ha “injectat” 4 bilions de dòlars que no representen cap riquesa real en l'economia des de mitjans de 2007, sinó un nou deute: tant com tot l'endeutament dels USA en els seus primers tres segles d'existència fins al govern Bush; el dèficit pressupostari representa ara més del 11% del PIB del país, tenint en compte que les guerres no es reflecteixen en el pressupost; de cada 100 dòlars gastats pel govern USA, 43 provenen d'endeutament i 57 d'ingressos reals), el FMI exigia despeses keynesianes per tornar a reviure el cos mort de l'economia capitalista, es produïa una nacionalització dels deutes d'empreses i bancs (però no dels seus actius)...
Obama:"Mai més serem hostatges d'un banc massa gran per caure" .
Va ser el moment que les meves xerrades i articles (ensems amb els de Santiago Niño Becerra) deixaven de ser excèntrics i esdevenien profètics; i la pregunta de rigor ara era “quan s'acabarà, això?”, “quan sortirem de la crisi?”...però no com, com si la gent encara pensés que se sortirà de la crisi com si aquesta fos un parèntesi i tot hagués de tornar “a la normalitat” anterior.
Des de llavors ha plogut molt, fins que l'aigua està arribant al nivell que ens frega el coll i ningú sap si s'aturarà abans d'arribar a la boca: Islàndia, Grècia, les mesures de Zapatero, traspassant totes les línies vermelles de la protecció social, els taurons de les finances (sharks, en diuen, de manera més fina) engolint un país rere l'altre...I la resposta a l'angoixosa pregunta és molt senzilla: això (la crisi del sistema capitalista) no s'acabarà.
En tot cas, no s'acabarà fins que inventem un sistema diferent, mantenint (o no) alguns dels elements de l'actual, però amb una lògica diametralment oposada: ja no el consum creixent sense límits, sense alternativa i per sempre com a premissa indiscutible de la prosperitat i com fonament d'un ordre social fonamentat en un del consens, el de saber que cada vegada podrem viure millor, per que consumirem més; ara toca organitzar, de la millor i més racional manera, i amb els mínims traumes en el trànsit d'un sistema a l'altre, una societat basada en el decreixement del consum dels recursos econòmics per capita i global, mantenint tant benestar com es pugui i tanta equitat com puguem imposar.
I com a objectiu final, arribar a una societat veritablement sostenible, és a dir, la que torni a consumir tan sols energia els recursos provinents del què constantment ens fa arribar el sol al nostre planeta: energia eòlica, fotovoltaica, mareomotriu, la fusta que creixi en els boscos sense disminuir el seu volum total...
2 DECREIXEMENT? QUIN DECREIXEMENT?
La inexorable necessitat del decreixement econòmic prové de la constatació d'una sèrie de fets que difícilment es poden negar de manera raonable:
El sistema capitalista ha creat un excedent de mà d'obra que ja no pot ser productora de beneficis i que, per tant, ja no pot ser posada a produir productes materials o serveis. Això ha succeït a causa de l'augment de la productivitat del treball pel progrés tecnològic2. Avui, amb el treball d'un 5% dels habitants del món dotats de la millor maquinària disponible n'hi hauria prou per satisfer les necessitats materials de tota la població mundial. A aquests treballadors productius caldria afegir, potser, un 30% de persones que han de portar a terme serveis ineludibles per a una societat mínimament moderna. Un seixanta per cent llarg de la població mundial no té cap possibilitat de desenvolupar, a llarg termini, feines productives a temps complet a canvi d'un salari, si qui li paga ha d'obtenir un benefici de comprar el seu treball i de vendre el producte o servei obtingut.
La població del planeta seguirà creixent i no s'aturarà fins al menys assolir deu mil milions de persones el 2050. Llavors haurà quadruplicat la xifra durant el període d'un segle (1950= 2.500.000.000 d'habitants). La crisi i la misèria esperonen, encara més, la natalitat.
L'esgotament dels recursos naturals: del petroli, dels minerals estratègics, de l'aigua potable, de la diversitat biològica, de la fertilitat de la terra. S'exhaureixen a una velocitat creixent, donat el malbaratament i l'augment de població consumidora. Ja no es pot obtenir més i més de la natura, cada any, com si algun ésser misteriós anés injectant d'amagat els recursos que malbaratem alegrement. Expressat d'una altra manera, estem augmentant de manera creixent i exponencial, l'entropia del nostre món. Els recursos naturals, a partir d'ara, seran, per sempre més, escassos i cars.
Els capitals existents no poden, simultàniament, donar feina a tots els treballadors disponibles en un entorn de productivitat rendible per al capitalista i amb energia i primeres matèries suficients per a fer possible el seu treball. Ara, quan es crea un lloc de treball en un lloc del món és per què en un altre lloc s'està destruint al menys un altre i, possiblement, dos.
El sistema ha posat a produir bens materials, no solament tots els capitals ara existents (per tant, no cal ni pensar en sortides keynesianes a la crisi, car no hi ha capitals inactius que es puguin posar a produir), sinó també els que haurien de produir-se durant diverses generacions successives (el deute és això: gastar ara productes pagats amb una riquesa que encara no s'ha produït). Això vol dir que de les inversions que s'han de fer en el futur, s'hauria d'anar restant la retribució dels préstecs que els particulars han fet a l'Estat i a les empreses. O, alternativament, s'hauria d'eliminar el suposat dret a viure de la riquesa que produeixen els altres pel fet de posseir un capital.
Significa això que el futur que ens espera és una misèria general sense esperança, presidida per la brutal repressió dels propietaris de la riquesa, atemorits per la perspectiva d'esdevenir tan pobres com la resta?
No tant de pressa...Al menys hi ha tres models possibles de passar al decreixement, situació que no podem de cap manera eludir; tres modes d'organització de la producció per satisfer les necessitats econòmiques partint de la premissa que el consum de recursos naturals no ha de fer-se a costa de la disminució del volum total disponible; és a dir, que tan sols hem de poder consumir allò que la naturalesa és capaç de crear, de bell nou, utilitzant l'energia que rebem de fora del sistema (del sol, especialment). ( El primer a desenvolupar aquesta inexorable realitat, a qui ningú no va fer cas, va ser Nicholas Georgescu Roegen en tres llibres publicats a la dècada de 1970).
Excloc, per raons ètiques, un quart plantejament ben possible: mantenir-ho tot com ara: propietat privada, mercat, malbaratament de recursos, decisions econòmiques en mans dels propietaris del capital..., però disminuint el nombre d'habitants del planeta a una cinquena o desena part de l'actual. Menys consum, menys recursos utilitzats, prou capital per posar en funcionament el treball i els recursos disminuïts, més temps per tornar a créixer i créixer i acumular riquesa de nou ...
Segurament ja hi ha equips de tècnics treballant en projectes que, per separat, no tenen gaire sentit, però que posats tots junts permetrien alternatives tecnològiques “netes” per assolir aquest decreixement brutal de la població: poden ser aliments transgènics dissenyats per disminuir la capacitat reproductiva humana generació rere generació; nous virus més eficients (i que puguin ser combatuts per tractaments prou cars com per estar tan sols a l'abast dels poderosos); un entorn electromagnètic agressiu que inhibeixi el sistema immunològic de la gent de forma imperceptible però radical..
De tots depèn defensar-nos de les persones que intentin portar a terme aquest “malthusianisme” neo-nazi, partint del coneixement que el perill és real i no una fantasia sense sentit.
TRES ESCENARIS POSSIBLES DE DECREIXEMENT.
3.1. El primer model: un “nou” sistema capitalista basat en el decreixement de la producció i del consum, subordinat als interessos particulars dels propietaris dels mitjans de producció.
Hem dit que el treball productiu necessari amb la tecnologia actual és un 5% del total dels treballadors disponibles, i que afegits el treball que s'efectuaria en serveis imprescindibles, arribaríem a un 35%.
Això és compatible amb un 35% de treballadors assalariats que s'esllomen per aconseguir un salari de misèria, mentre la resta reben subsidis absolutament insuficients per viure dignament, de manera que els esdevé absolutament necessari fer treballs marginals, de rendibilitat econòmica nul·la, per complementar els recursos que, graciosament, els faria arribar l'estat per comprar la seva passivitat política.
L'estat del benestar, doncs, es veuria substituït per un sistema assistencial generalitzat de nivells estrictament de subsistència.
Els treballs econòmicament marginals que la gran majoria de la gent hauria de portar a terme els permetrien trobar una certa satisfacció personal, que faria la vida més suportable, i ocuparien una part del temps disponible per la manca del treball “normalitzat”.
En la mesura que aquest treball marginal es produís de manera col·lectiva, podria esdevenir un mecanisme eficient per millorar les condicions de vida de bona part de la població, sempre sense posar en perill el sector capitalista d'alta productivitat; i especialment es generalitzaria en el àmbit dels serveis personals.
La recerca de la felicitat personal quedaria separada del consum material creixent i de les propostes de canvi radical de la societat, centrant-se en la recerca de la supervivència i, com a molt, intercanvis socials i culturals per omplir un lleure interminable.
Aquest és el model que entrelluca l'economista Santiago Niño Becerra3; tampoc és tan diferent del model romà de “panem et circenses”, excepte pel fet que la ciutadania romana (minoritària) coexistia amb l'esclavitud (majoritària) que ara esdevindria (esperem-ho) ideològicament inacceptable en el marc d'un sistema democràtic. Sempre, però, es podria passar a un sistema més “modern”, aprofitant el descontentament i la desmobilització de la gent i el seu desencant per la política, els polítics i les organitzacions de classe: partits i sindicats; un sistema on els gestors ja no fossin escollits pels ciutadans sinó en base a criteris tècnics: la gobernanza..
El consum global de recursos baixaria de manera espectacular a causa de la disminució de la capacitat de consum del 65% de la gent.
La “virtut” del sistema proposat per l'economista iconoclasta és que no requereix una revolució i que és compatible amb la propietat privada dels mitjans de producció, i que, per tant, seguiria donant taxes de guanys acceptables per als afortunats propietaris d'empreses.
Els capitalistes decidirien (encoberts per la racionalitat del mercat) a qui anirien els recursos productius, què caldria produir i en quines quantitats i qui ho consumiria, per tal de fer el benefici tan gran com els fos possible; i l'Estat garantiria l'estabilitat d'aquest sistema i redistribuiria una part de la riquesa per evitar un esclat social.
De fet, gran part dels canvis es podrien fer per mitjans “econòmics”, en nom de la necessitat o de l'eficiència, i la resta, a través de lleis impulsades per uns partits cada vegada més instrumentalitzats pels propietaris de la riquesa, recolzades pels mitjans de comunicació i per les forces de seguretat; els dissidents, cada vegada més presentats com a terroristes perillosos, permetrien legitimar una violència institucional més i més omnipresent i agressiva.
Catàstrofes naturals reals o imaginàries (meteorits, grips misterioses o canvis cataclísmics del clima) permetrien aconseguir una “militarització” de la societat, sense que la gent estigués en condicions d'oposar-s'hi.
Les empreses seguirien malbaratant els recursos necessaris per assegurar una taxa de beneficis suficient: publicitat, “dumping”, seguretat privada, bens de luxe per als propietaris del capital, despeses militars per assegurar el control dels recursos...
Cal mencionar, però, que els ingressos de la gran majoria de la població tan sols els permetrien viure, o be sense habitatges, o en habitatges públics de baixíssims lloguers o en habitatges públics semi-gratuïts, provinents dels parcs ara propietat dels bancs i que han esdevingut invendibles als preus que donarien guanys als seus actuals posseïdors; és a dir, que l'Estat hauria de nacionalitzar la banca, fer-se amb el parc d'habitatges buits i llogar-los a un preu polític a la gent exclosa dels sistemes productius.
D'altra banda, la desigualtat entre el benestar de la població dels Estats rics i dels pobres exigiria:
o bé un govern mundial (com més tècnic millor: aquella “gobernanza” que tant ens prediquen) per fer homogènies les condicions de vida de tota la gent del món (cosa ben utòpica, car fins i tot la població empobrida dels països rics s'hi oposaria per evitar ulteriors empitjoraments),
o bé constituiria un entorn fràgil greument amenaçat per la nacionalització dels escassos i valuosos recursos naturals dels països pobres, imprescindible per evitar la mort per inanició de la gran majoria dels seus habitants, sigui per decisions preses pels propis governs, sigui a través de revolucions populars. Per als poderosos caldria un entorn de guerres internacionals incessants per evitar la renegociació de les condicions d'intercanvi d'aquests bens escassos i cars que, altrament, permetria un dràstic augment de la qualitat de vida de la gent dels països productors (pobres), en comparació de les actuals, i en detriment dels estats consumidors i faria enormement atractives les revolucions socials i les nacionalitzacions4. Cosa que, òbviament, no seria tolerable dins d'aquest “nou” sistema capitalista.
3.2. El segon model: un “nou” socialisme que organitzi el decreixement de la producció material de forma racional i planificada amb el consens de tota la societat.
El punt de partida és la socialització de tots els mitjans de producció i la repudiació de tots els deutes acumulats fins ara com a conseqüència del desenvolupament d'aquesta darrera fase paràsita del capitalisme, fase de “creació” de diners del no res per al seu préstec a canvi d'interès.
Es faria un càlcul (efectuat per tècnics, de manera pública i transparent) de la quantitat de recursos no renovables que es pot extreure de la naturalesa; i de la quantitat total de recursos renovables que la tècnica està en condicions de poder recuperar i utilitzar.
A continuació, es calcularia la producció material que es pot obtenir amb aquests recursos, subordinada a uns ordres de prioritat relacionats amb les necessitats bàsiques i amb un consens social. En aquesta decisió no hi influirien en absolut els interessos particulars dels individus, ni molt menys els privilegis basats en la riquesa passada.
Els recursos materials es distribuirien en unitats de producció (empreses) a les quals s'assignaria el nombre necessari de treballadors.
S'avaluaria la quantitat d'hores de treball necessàries per transformar les matèries primeres en la producció escollida, i es dividiria entre el total de treballadors disponibles, en el ben entès que el treball seria obligatori per a tothom.
Llavors s'establiria un sistema racional de repartiment del treball (un dia a la setmana, una setmana al mes, etc.) i s'ajustaria el salari a la producció material “per capita”, per tal que tothom rebés exactament allò necessari i de manera equitativa; si es vol, amb un factor de correcció que premiés l'esforç dels treballs més penosos, el de portar a terme els estudis necessaris en els treball de major dificultat tècnica i el de persones dependents del treballador.
Es consumiria molt menys per què es treballaria molt menys, però tothom treballaria per igual i tothom tindria allò més necessari per seguir vivint de manera digna.
Caldria, també, planificar els recursos que consumirien el serveis (mèdics, educatius, culturals...) que la societat hagués determinat, i un romanent per investigar maneres més estalviadores de recursos a utilitzar en el futur.
Per evitar conflictes internacionals pels subministrament dels recursos, és evident la necessitat d'implantar el sistema de manera global, i per tant, caldria un govern mundial, que tan sols garantiria el manteniment del sistema igualitari abans descrit i impediria als particulars posar-lo en perill per obtenir beneficis privats.
És igualment evident que aquesta nova manera d'organitzar la producció i la distribució implica la pràctica desaparició de la propietat privada dels mitjans de producció i, per tant, tan sols es pot fer a través de mesures polítiques de caire revolucionari.
Aquest sistema implica la renúncia a intentar esdevenir ric a expenses dels altres, al luxe absurd i al malbaratament capriciós de recursos; i necessita d'un ampli consens, donat que l'intent d'imposar un sistema com aquest a través de la violència no pot portar a un desenvolupament harmoniós, i històricament ha implicat el perill de dictadures i manca de base popular.
En l'acceptació majoritària d'aquest sistema ha de jugar un paper la constatació que no hi ha alternatives millors; que l'actual model està esgotat per sempre; que, en realitat, es viuria millor que ara, amb més temps lliure i sense odis ni enveges.
La dificultat, com és obvi, rau en el fet que els propietaris de la riquesa social intentaran impedir-ho a tota costa, encara que sigui abocant el món a l'extinció de la humanitat.
Presentaran aquesta proposta com una bogeria terrorista i fomentaran l'odi i la desconfiança entre la gent (per raó de la seva ètnia o de la seva religió), per tal d'impedir el mínim de solidaritat entre els propis treballadors i entre aturats i treballadors que permetria exigir el canvi des del sistema actual al descrit.
3.3. El tercer model: un “nou” anarquisme, amb un decreixement no planificat ni pels capitalistes ni per l'Estat, sinó a través del descens voluntari del consum.
En darrer lloc podem imaginar que la gent entén la realitat del que ens vindrà en aquest futur proper (cosa ben dubtosa, tenint en compte el ferotge control de la informació en aquesta societat tan lliure. Ja deia Goebbels que el control de la informació és per a les democràcies el què la violència és per a les dictadures).
És concebible que, independentment del que decideixin l'Estat, els partits i les empreses, la gent deixés de consumir productes superflus i s'animés a produir per sí mateixa gran part del què necessita de veritat; que ho intercanvien lliurement, sense guanys indeguts i sense utilitzar la moneda dels bancs i dels governs, en base al treball que costa cada cosa d'obtenir; que creen xarxes socials d'ajuda col·lectiva que no s'oblidin tampoc de les persones incapacitades per obtenir allò necessari del seu propi treball.
El gran avantatge d'aquest sistema sembla el caire inevitable de les transformacions quan la majoria de la gent les ha assumit com a necessàries, facin el què facin les classes dominants de la societat actual. De fet, no ens poden obligar a consumir el què no volem comprar, ni ens poden impedir produir o intercanviar allò que volem compartir...
Però això no deixa de ser una utopia més, com les del Segle XIX: és oblidar que els qui manen tenen tota una panòplia d'armes per controlar la consciència de la gent: batallons d'economistes, la TV, els mitjans de comunicació, les religions organitzades en base a privilegis, les inèrcies establertes durant segles (l'egoisme, l'ambició, la manca de solidaritat, la desconfiança cap al que és diferent), el conjunt de mecanismes de transmissió cultural: art, espectacles, músiques, teories acadèmiques...; això sense comptar amb les lleis, la policia, els jutges, les presons i els exèrcits que poden ser utilitzats contra els “terroristes” que volen destruir l'ordre social que bla, bla, bla...
Encara dificulta més el pas d'un al altre sistema la diversitat de 200 estats del món, uns en situacions tan diferents dels altres.
D'altra banda, al prescindir de l'Estat, es prescindiria també dels mecanismes de planificació econòmica del mateix. Es prescindiria de la xarxa de sanitat pública universal; del sistema educatiu del què els nois obtenen coneixements i normes entre els 3 i els 16, i sovint fins als trenta anys; de les xarxes de ferrocarril...
De nosaltres depèn aquesta tria; un d'aquests tres modes de decréixer, o l'extinció. Al cap i la fi, negar el problema i seguir vivint per sobre de les possibilitats del nostre planeta, no és tan catastròfic: aviat deixariem lloc a d'altres espècies més adaptades al entorn emergent: els insectes, tal i com James LOVELOCK, l'autor de la teoria Gaia defensa darrerament.
1Entès com un sistema en què la producció tan sols es fa i s'aboca al mercat en la mesura que proporciona un volum determinat de guanys als propietaris privats del capital. Els guanys s'afegeixen al capital i obliguen a augmentar el volum de la producció de manera indefinida, sense tenir en compte les limitacions dels recursos naturals del planeta, ni les necessitats de les persones no dotades de capacitat de consum.
2RIFKIN, Jeremy. The End of Work: The Decline of the Global Labor Force and the Dawn of the Post-Market Era.
Rifkin proposa que la desocupació augmentarà en la mesura que la tecnologia de la informació elimini desenes de milions de llocs de treball en la producció industrial i l'agricultura.
El declivi de l'economia de mercat i dels sector públic vindrà acompanyat d'un tercer sector (treball voluntari i organitzacions de servei comunitari) que crearà llocs de treball amb suport del govern i que reconstruiran els barris decadents, a més de proporcionar serveis.
El finançament passaria per eliminar despeses militars, impostos forts per a objectes no estrictament necessaris.
Els pressupostos públics finançarien una espècie de renda bàsica de ciutadania.
3NIÑO BECERRA, Santiago. El crash del 2010. Llibre molt interessant, pessimista i esbojarradament optimista simultàniament, amb alguns elemenst clarament irracionals.
4Com ara les d'Evo Morales a Bolívia, Correa a Equador o Chávez a Veneçuela.
7/06/2010
La comanda d'Aiguaviva
A les nostres terres queden poques comandes templeres que mostrin la veritable funció (econòmica,:agrària i ramadera) d'aquestes petites peces de la gran organització templera.
Aiguaviva (ara mas Vidal) n'és una i ens mostra una magnífica pedra treballada amb la inscripció, en català i lletra de finals del segle XIII
"Aquesta obra fou feta l'any..." i aqui es torna il·legible.
La part superior és valuosa perque mostra al costat de la creu el Sant Sepulcre o la cúpula de la Roca (sovint es confonen en les representacions iconogràfiques), en el recinte del Temple de Salomó. És una mostra de la clara consciència de la raó del que s'estava fent a milers de quilòmetres de distància.
12/23/2009
l'esclau d'eymeric
He descobert que, en morir el 1335, Eymeric va alliberar un esclau sarraï anomenat Jaffia.
Josep Hernando i Delgado - 2003 - 784 pàginesEls esclaus islàmics a Barcelona: blanc, negres, llors i turcs - Pàgina 318
11/24/2009
Memòries d'un vell templer.
Molts Usall comparteixen la seva humil ascendència dels adobadors de pells amb la d'avantpassats molt distingits. Voleu explorar-los?:
1.
Avi tretzè. Cristòfol Colom va tenir Diego Colom de Felipa Moniz de Perestrello (1480)
2.
Avi dotzè. Diego Colom va tenir de Maria de Toledo en Cristòfol Colom i Toledo nascut el 1523.
3.
Avi onzè. Cristòfol Colom i Toledo va casar-se amb Anna de Pravia i va tenir Francisca de Colom i Pravia, nascuda el 1552.
4.
Àvia desena. Francisca de Colom i Pravia va casar amb Diego de Ortegon i va tenir Josefa de Ortegon i Colom.
5.
Àvia novena. Josefa de Ortegon i Colom va casar amb Francisco Paz de la Serna y Almendros i va tenir com a filla Josefa Paz de la Serna i Ortegon.
6.
Àvia vuitena. Josefa Paz de la Serna i Ortegon va casar amb Martín de Larreategui y Iturbe. Va tenir Francisco de Larreategui i Paz de la Serna, nascut el 1646.
7.
Avi setè. Francisco de Larreategui i Paz de la Serna va tenir de Isabel Ventura de Angulo, Pedro Isidro de Larreategui i Ventura de Angulo, nascut el 1695.
8.
Avi sisè. Pedro Isidro de Larreategui i Ventura de Angulo va tenir Mariano Colom de Larreategui i Jiménez de Embrun, del seu matrimoni amb Maria Antonia Jiménez de Embún.
9.
Avi cinquè. Mariano Colom de Larreategui i Jiménez de Embrun, XII duc de Veragua, XI duc de la Vega de Santo Domingo, XII marquès de Jamaica, Almirall Major de les Índies, nascut el 1742, va casar amb Maria Guillermina Ramírez de Baquedano i Quiñones. Van tenir Pedro Colom de Larreategui i Ramírez de Baquedano, nascut el 1801.
10.
Quadravi. Pedro Colom de Larreategui i Ramírez de Baquedano, XIII duc de Veragua, XII duc de Santo Domingo, XIII marquès de Jamaica, Grande de España, Adelantado Mayor de las Indias va casar amb Maria del Pilar de la Cerda i Gand-Villain, i van tenir Cristòfol Colom de la Cerda i Ramírez de Baquedano.
11.
Rebesavi. Cristòfol Colom de la Cerda i Ramírez de Baquedano, XIV duc de Veragua, XII duc de la Vega, XIV marquès de Jamaica, Grande de España i Almirall Major de les Índies va casar amb Isabel d’Aguilera i Santiago de Perales; van tenir Maria del Pilar Colom i Aguilera.
12.
Besàvia. Maria del Pilar Colom i Aguilera de la Cerda, XIII duquessa de la Vega, Grande de España, va casar amb Manuel de Carvajal i Hurtado de Mendoza, marquès de Aguilafuente. Van tenir Maria del Sagrado Corazón Colom de Carvajal.
13.
Àvia. Maria del Sagrado Corazón Colom de Carvajal va casar amb Fernando de Soto i Domecq. I d’aquest matrimoni va sortir Maria de Soto i Colom de Carvajal.
14.
Mare. Maria de Soto i Colom de Carvajal és qui va casar amb Luis Escrivà de Romaní i Patiño (descendent dels Dusai ) i d’ells va néixer
15.
Maria Escrivà de Romaní i de Soto, Patiño i Colon de Carvajal que és qui va casar amb Alfonso de Borbón i Sànchez, IV duc de Santa Elena, príncep de Borbó.
16. Els seus fills són descendensts dels Usall i de Cristòfol Colom.
De fet, encara hi ha una altra línia de descendència:
*
L'Avi cinquè, Mariano Colon de Larreategui i Jiménez de Embun va tenir
*
Hipólita Colon de Larreategui i Ramírez de Baquedano. Aquesta va casar amb Antonio Maria Bernaldo de Quirós i va tenir
*
Maria Soledad Hipólita Bernaldo de Quirós y Colon de Larreategui. Aquesta va casar amb Joaquin Fernández de Córdoba i van tenir
*
Maria Antónia Fernàndez de Córdoba y Bernaldo de Quirós; aquesta va casar amb Josep Maria Escrivà de Romaní i Dusai, de manera que el seu fill,
*
Joaquin Escrivà de Romaní és també descendent de Colom.
Aquesta mateixa Maria Escrivà de Romaní i de Soto i Colon de Carvajal
1.
descendeix de Moctezuma II, avi divuitè, casat amb Maria Miahuaxuchitl, a través de
2.
la seva filla Tecuichpotzin Xocoyotzan, àvia dissetena, casada amb Juan Cano de Saavedra.
3.
del fill d’aquesta, avi setzè, Juan Cano de Moctezuma, casat amb Elvira de Toledo;
4.
del fill d’aquest, avi quinzè, Juan Cano de Moctezuma y Toledo, casat amb Mariana de Carvajal y Toledo;
5.
el fill d’aquest, avi catorzè, Juan Cano de Moctezuma y Àlvarez, casat amb Isabel de Pizarro;
6.
de la filla d’aquest, àvia tretzena, Mariana Cano de Moctezuma y Pizarro, casada amb Álvaro de Vivero;
7.
de la filla d’aquesta, àvia dotzena, Maria de Vivero y Cano de Moctezuma, casada amb Juan de Carvajal, comte de la Enrajada;
8.
del fill d’aquests, l’avi onzè, Bernardino de Carvajal, comte de la Enrajada, casat amb Maria Josefa de Lancaster, germana del duc d’Abrantes;
9.
del fill dels anteriors, l’avi desè, Juan Antonio de Carvajal, duc d’Abrantes, casat amb Francisca de Zúñiga y Arellano, germana del marquès d’Aguilafuente, pares de
10.
L’avi novè. Manuel-Bernardino de Carvajal, duc d’Abrantes, casat amb Micaela Gonzaga i Caracciolo, germana de Francesco Gonzaga Pico della Mirandola, duc de Solferino. Aquests van infantar
11.
L'avia vuitena.Maria Luisa de Carvajal y Gonzaga, casada amb Antonio Maria Ponce de Leon.
12.
L'avia setena.Maria Concepcion Ponce de Leon y Carvajal, que va casar amb Luis Joaquin Fernàndez de Córdoba.
13.
L'avia sisena.Maria de Àfrica Josefa Fernández de Córdoba, que va casar amb Angel Maria ded Carvajal y Tellez Giron
14.
L'avi cinquè. Àngel Maria de Carvajal y Tellez Giron, duc d’Abrantes, casat amb Vicenta Fernández de Còrdova; pares de
15.
La quadriàvia. Àngel Maria de Carvajal, duc d’Abrantes, casat amb Manuela Tellez-Giron; pares de
16.
El rebesavi. Vicente de Carvajal, marquès d’Aguilafuente, casat amb Ramona Hurtado de Mendoza, que van tenir
17.
El besavi. Manuel de Carvajal, Marqués de Aguilafuente, casat amb Maria del Pilar Colon, duquessa de la Vega de Santo Domingo; que van tenir
18.
L'avia Maria del Sagrado Corazón Colon ( 1903-1944), casada amb Fernando de Soto ( 1901-1971 ) que, finalment, van tenir
19.
La mare, Maria de Soto i Colom de Carvajal, l’esposa de Luis Escrivà de Romaní, comte de Glimes de Brabant. Doncs be, aquests dos van tenir:
20.
Maria Escrivà de Romaní i de Soto, Patiño i Colon de Carvajal (generació 27, nascuda el 1956 ), que va casar amb Alfonso de Borbón i Sànchez, duc de Santa Elena i príncep de Borbó ( si, de la casa reial espanyola!).
21.
-Alfonso de Borbón i Escrivà de Romaní ( generació 28 )nascut el 1995,
-Maria de Borbón i Escrivà de Romaní ( nascuda el 1994 ) i
-Eugènia de Borbón i Escrivà de Romaní (nascuda el 1994 ).
A més, hi ha una línia més que va de Moctezuma als Usall:
*
Moctezuma,
*
Tecuichpotzin,
*
Juan Cano de Moctezuma,
*
Juan Cano de Moctezuma y Toledo,
*
Juan Cano de Moctezuma y Carvajal,
*
Mariana Cano de Moctezuma,
*
Maria de Vivero y Cano de Moctezuma,
*
Bernardino de Carvajal,
*
Juan Antonio de Carvajal y Lancàster,
*
Manuel Bernardino de Carvajal y Zúñiga,
*
Angel Maria de Carvajal y Gonzaga, casat amb Vicenta Fernández de Córdoba y Pimentel, pares de
*
Angel Maria de Carvajal y Fernández de Córdoba, casat amb Manuela Téllez-Giron, pares de
*
Angel Maria de Carvajal y Tellez Giron, casat amb Maria de Àfrica Josefa Fernàndez de Córdoba; pares de
*
Luis Maria de Carvajal y Fernàndez de Córdoba, casat amb Maria Dolores Mlegarejo y Valarino; pares de
*
Luis Maria de Carvajal y Melgarejo, casat amb Maria del Carmen Santos-Suàrez; pares de
*
Fernando de Carvajal y Santos-Suàrez, casat amb Maria Isabel de Melgar y Escrivà de Romaní ( filla de Maria Angels Escrivà de Romaní y Fernàndez de Córdoba; neta de Josep Maria Escrivà de Romaní i Dusai ). Els fills dels dos, per tant, tenen com avantpassats els Usall i Moctezuma.
Aquests mateixos Dusai són descendents per línia directa ( agnatícia ) del rei Carles IV :
1.
N’era l’avi sisè: Carles Antonio Pascual Francisco Javier Juan Nepomuceno José Januario Serafin Diego (1748-1819), rei d’Espanya ( Carles IV ), casat amb Maria Teresa Luisa de Parma, que van tenir com a catorzè fill
2.
L’avi cinquè Francisco de Paula Antonio Maria ( 1794-1865), duc de Cadis, casat amb Luisa Carlota Maria Isabela, princesa de Nàpols i Sicília, que va tenir com a quart fill
3.
Quadravi, Enrique Maria Fernando Carlos Francisco Luis ( 1823-1870), duc de Sevilla, casat amb Elena de Castellví i Shelly-Fernàndez de Còrdova, que van tenir
4.
El seu rebesavi, Alberto Enrique Maria Vicenta Ferrer Francisco de Paula Antonio de Borbón y de Castellví ( 1854-1939 ), primer duc de Santa Elena, casat amb Margarida d’Ast de Novele, de la qual va tenir
5.
El seu besavi, Alberto Maria Francisco de Paula Vicente Ferrer Luis Isidro Benigno Oscar de Borbón i Ast de Novele ( 1883-1939 ), segon duc de Santa Elena, que va casar amb Maria Luisa Pinto i Lecanda, de la qual va néixer
6.
El seu avi, Alfonso Maria Alberto Luis José de Calasanz Antonio de Paula Javier Pedro Regalado de Borbón i Pinto ( 1909-1938, mort en la guerra civil, lluitant en el bàndol franquista ), casat amb Maria de las Angústias Pérez del Pulgar i Alba, marquesa de Santa Fe de Guardiola, de la qual va néixer
7.
El seu pare, Alberto Enrique Alfonso Maria Cristóbal Luis Fernando de Borbón i Pérez del Pulgar ( 1933-1995 ), tercer duc de Santa Elena, marquès de Santa Fe de Guardiola, casat amb Eugenia Sánchez i Mendaro, de la qual va tenir
8.
Alfonso de Borbón i Sánchez ( 1961), quart duc de Santa Elena, que és qui va casar amb Maria Escrivà de Romaní i de Soto, Patiño i Colon de Carvajal, la descendent dels Dusai, i d’ella va tenir, tal i com ja hem dit,
9.
la Maria de Borbón i Escrivà de Romaní (1994), la seva bessona Eugènia de Borbón i Escrivà de Romaní i l'Alfonso de Borbón i Escrivà de Romaní (1995), descendents, simultàniament, dels Usall, de la casa reial espanyola, de Colom, de Moctezuma...
Una altra línia porta fins al rei Joan II de Portugal:
1- Joan II i Anna de Mendoza van tenir
2- Jorge de Lancastre, casat amb Beatriz de Villena; aquests, van tenir:
3- Alfonso de Lancastre, casat amb Isabel Enríquez, que van tenir
4- Àlvaro de Lancastre, casat amb Juliana de Lancastre; van tenir
5- Alfonso de Lancastre, casat amb Ana de Sande y Padilla; van tenir
6- Agustin de Lancastre, Padilla y Bobadilla, casat amb Juana de Noronha; van tenir
7- Maria Josefa de Lancastre, que va casar amb Bernardino de Carvajal, descendent de Moctezuma, tal i com hem vist abans, i, per tant, són, tots dos, avantpassats de Maria Isabel de Melgar y Escrivà de Romaní, neta d'un Dusai.
Una altra línia porta a Sancho I de Aragon y Navarra.
1.
Sancho I de Aragon y Navarra, pare de
2.
Fernando Sanchez, casat amb Maria Álvarez de Castro. Fill:
3.
Rodrigo Fernández de Castro, casat amb Eleonor Álvarez. Fill:
4.
Fernando Rodríguez de Castro, casat amb Estefania Alonso. Fill:
5.
Pedro Fernández de Castro, pare de
6.
Fernando Pérez de Castro, pare de
7.
Joan Fernández de Castro., casat amb Maria Dade. Fill:
8.
Ferran Yáñez de Castro, casat amb Elvira Rodríguez de Valladares, pares de:
9.
Joan Fernández de Castro, casat amb Rica Fernández. Fill:
10.
Inés Yáñez de Castro, casada amb Álvaro Pino. Fill:
11.
Ferran Yáñez de Sotomayor. Casat amb Maria Yáñez de Novoa. Fill
12.
Pedro Álvarez de Sotomayor, casat amb Elvira Méndez. Fill:
13.
Ferran Yáñez Sotomayor, casat amb Leonor Mejia; fill:
14.
Pedro Álvarez de Sotomayor, casat amb Teresa de Tavora. Fill:
15.
Álvaro de Sotomayor, casat amb Inés Erminguez de Monroi. Fill:
16.
Pedro Álvarez de Sotomayor, casat amb Urraca de Moscoso. Filla:
17.
Ana de Sotomayor, casada amb Alonso de Quirós y Sotomayor. Fill:
18.
Gabriel de Quirós y Sotomayor, casat amb Violante de Meneses. Fill:
19.
Gabriel de Quirós Sotomayor, casat amb Catalina Sarmiento Sotomayor. Filla:
20.
Teresa Sarmiento Sotomayor, casada amb Fernando Mariño, pares de
21.
Fernando Mariño de Lobera, casat amb Isabel Nieto de Silva; pares de
22.
Fernando Pablo Mariño de Lobera, casat amb Juana Pardo de Figueroa; pares de:
23.
Maria Rosario Mariño de Lobera y Pardo de Figueroa, casada amb Antonio Patiño y Castro. Pares de
24.
Ramon Patiño y Mariño de Lobera, casat amb Maria Teresa Osorio y Spínola, pares de
25.
Ramon Rufino Patiño y Osorio, casat amb Maria Ramírez de Arellano y Olivares, pares de:
26.
Luis Patiño y Ramírez de Arellano, casat amb Maria Osorio y Zayas; pares de:
27.
Inés de Patiño y Osorio, casada amb Ramon Francisco de Sentmenat y Despujol. Pares de:
28.
Maria del Pilar de Sentmenat y Patiño, casada amb Joaquin Escrivà de Romaní i Fernández de Córdoba, fill aquest de José Maria Escrivà de Romaní i Dusai. Els fills dels dos, per tant, descendeixen dels Usall i de Sanç d'Aragó i Navarra.
La línia de Carlemany és més llarga, lògicament:
1.
Carlemany i Hildegarda de Vintschgau. Filla:
2.
Berta; casada amb Angilbert de Ponthieu. Filla:
3.
Arsenda de Ponthieu, casada amb Remigi de Reims; filla,
4.
Berta de Reims; casada amb Raimon de Limoges, comte de Tolosa; fill:
5.
Eudes de Rouergue i Tolosa; casat amb Garsenda d'Albi; fill
6.
Ermengaud de Rouergue i Tolosa; casat amb Adelaida; fill:
7.
Raimon III comte de Rouergue i Tolosa; casat amb Berta d'Arles; filla:
8.
Adelaida de Rouergue; casada amb Roger I de Carcassona; fill:
9.
Bernat Roger I de Foix; casat amb Garsenda de Bigorra; fill:
10.
Pere-Bernat de Foix, casat amb Letgarda de Bouville; fill:
11.
Roger II de Foix; casat amb Estefania de Besalú; fill:
12.
Roger III de Foix; casat amb Ximena de Barcelona; fill:
13.
Roger Bernat I de Foix; casat amb Cecília Trencavel; fill:
14.
Raimon Roger de Foix, casat amb Felipa de Montcada; fill:
15.
Roger-Bernat II de Foix; casat amb Ermessenda de Castellbó-Cerdanya; fill:
16.
Roger IV de Foix; casat amb Brunissenda de Cardona; fill:
17.
Roger Bernat III de Foix; casat amb Margarida de Bearn; fill:
18.
Gastó I de Foix, Bigorra i Bearn, casat amb Joana d'Artois; fill:
19.
Gastó II de Foix, casat amb Eleonor de Comminges; fill:
20.
Gastó Febus, comte de Foix, casat amb Agnès de Navarra; fill:
21.
Bernat de Foix, comte de Medinaceli, casat amb Isabel de Lacerda; fill:
22.
Gastó de Lacerda, II comte de Medinaceli; casat amb Mencia de Mendoza; fill:
23.
Luis de la Cerda y Mendoza, casat amb Juana Sarmiento; pares de:
24.
Gastó de la Cerda y Leiva, casat amb Leonor de la Vega y Mendoza; pares de:
25.
Luis de la Cerda, primer duc de Medinaceli; casat amb Catalina Alonso; pares de:
26.
Juan de Lacerda, casat amb Maria de Silva; pares de:
27.
Juan de la Cerda, casat amb Juana Manuel de Noronha; pares de:
28.
Juan de la Cerda, casat amb Isabel d'Aragó i Cardona; pares de:
29.
Juan Luis de la Cerda i Aragon; casa amb Antonia de Toledo; pares de:
30.
Antonio de la Cerda, casat amb Ana Maria Enríquez; pares de:
31.
Tomas de la Cerda, casat amb Maria Luisa Gonzaga; pares de:
32.
Jose Maria de la Cerda; casat amb Manuela Téllez-Giron; pares de:
33.
Joaquin Maria de la Cerda, casat amb Josefa Maria Carnesio Odescalchi y Guzman; filla:
34.
Vicenta Manuela Maria de la Cerda y Cernesio; casa amb Vicente Ferrer Fernández de Córdoba Glimes de Brabante y Alagon; pares de
35.
Francisco de Paula Fernández de Córdoba y Alagon de la Cerda, comte de Sàstago; casa amb Maria de Vera de Aragon y Manuel de Villena; pares de:
36.
Joaquin Maria Fernández de Córdoba y Vera de Aragón; casat amb Maria de la Soledad Bernaldo de Quirós y Colon de Larreategui; pares de:
37.
Maria Antonia Fernández de Córdoba y Bernaldo de Quirós, casada amb Jose Maria Escrivà de Romaní i Dusai. Els seus descendents ho són de tot l'anuari de Gotha: no sols de Carlemany, sinó de Lluís VIII de França i Blanca de Castella a través de Joana d'Artois; dels Trencavel, dels comtes de Barcelona, dels Montcada, dels Cardona; dels Evreux, reis de Navarra; dels Medinaceli; d'Alfons X el Savi de Castella, a través de Isabel de Lacerda; els Gonzaga; a través dels Gonzaga, dels Orsini, dels Doria, prínceps d'Amalfi, dels Hohenzollern de Brandenburg, del comte de Castella Garcia Fernández...
Cal notar, també, que en casar Roger Bernat I de Foix amb Ximena de Barcelona, neta del Cid Rodrigo Díaz de Bivar, els Usall van acabar per compartir aquest llinatge.
D'altra banda, tenim també una línia que vé de Ferran el Catòlic:
1.
Ferran II i la seva amant Aldonça Ruiz de Iborra i Alemany.
2.
Alfons d'Aragó; i Ana de Gurrea.
3.
Joana d'Aragó; i Joan de Borja.
4.
Sant Francesc de Borja; i Leonor de Castro.
5.
Carles de Borja; i Magdalena de Centellas i Folch de Cardona.
6.
Francesc Tomas de Borja Aragó ; i Joana Fernández de Velasco Aragó.
7.
Francesc Carles de Borja Aragó; i Artemisa Dória, princesa de Melfi.
8.
Francesc Dídac Pasqual de Borja Aragó; i Artemisa Maria de Dória.
9.
Francesc Carles de Borja Centelles i Doria; i Maria Ponce de Leon Aragó Folc de Cardona i Fernández de Córdoba .
10.
Pasqual Francesc de Borja Aragó; Joana Fernández de Córdoba-Figueroa.
11.
Maria Ignacia de Borja Aragó; casada amb Francisco Alfonso Pimentel.
12.
Francisco Alfonso Pimentel y Borja; Faustina Téllez-Giron y Pérez de Guzman.
13.
Maria Josefa Alfonso-Pimentel de Borja; Pêdro de Alcántara Téllez-Giron.
14.
Manuela Téllez-Giron y Pimentel; Angel Maria de Carvajal y Fernández de Córdoba.
I llavors com en la línia que hem vist abans.
Una línia vé de Llorenç de Médici el Magnífic:
1.
Llorenç de Mèdici i Clarice Orsini, pares de
2.
Lucrezia Médici; casada amb Jacopo Salviati; pares de
3.
Luisa Salviati; casa amb Segimon de Luna i Peralta; pares de
4.
Pedro Júlio de Luna y Peralta; casat amb Isabel de la Vega y Osorio; pares de
5.
Luisa de Luna; casa amb César de Montcada; pares de:
6.
Francesc de Montcada, príncep de Paterno; casa amb Maria d'Aragó; pares de
7.
Antoni de Montcada; casat amb Joana de Lacerda; pares de
8.
Catalina de Montcada; casada amb Luis Guillen de Montcada i Aragó; pares de
9.
Ferran de Montcada i Aragó; casat amb Maria Teresa Fajardo y Aragón; pares de
10.
Teresa de Montcada i Fajardo; casada amb José Álvarez de Toledo; pares de
11.
Fadrique Álvarez de Toledo i Montcada; casat amb Joana Pérez de Guzman; pares de
12.
Antonio Maria Álvarez de Toledo y Guzman; casat amb Maria Antonia Gonzaga y Caracciolo; pares de
13.
Maria Álvarez de Toledo y Gonzaga; casa amb Joan de la Cruz Bellvis Montcada y Pizarro; pares de
14.
Antonio Ciriaco Bellvis de Montcada y Álvarez de Toledo; casat amb Maria Benita de Palafox y Portocarrero, pares de
15.
Maria Josefa Simona Bellvis de Montcada; casada amb José Álvarez de las Asturias y Bohorquez; pares de
16.
Maria del Carmen Álvarez de las Asturias Bohorquez y Bellvis; casada amb Nicolas Álvarez Abreu y Mora; pares de
17.
Maria del Campanar Alvarez de las Asturias y Abreu, casada amb Juan de Melgar y Quintano; pares de
18.
Manuel de Melgar y Alvarez Abreu; casat amb Maria Angeles Escrivà de Romani i Fernández de Córdoba, aquesta filla de Joaquin Escrivà de Romani i Dusai.
19.
Els seus fills són, simulàniament, descendents dels Usall i de Llorenç de Médici.
La sang dels Usall es va barrejar, també, amb la no gaire virtuosa del Papa Alexandre VI Borgia:
1.
Alexandre VI Borja i Giovanna Catanei.
2.
Joan Borja i Maria Enríquez de Luna.
3.
Joan Borja i Joana d'Aragó.
4.
Sant Francesc de Borja i Leonor de Castro.
5.
Carles de Borja; i Margalena de Centelles i Folc de Cardona
6.
Francesc Tomas de Borja Aragó i Centelles; i Joana Fernández de Velasco Aragon.
7.
Francesc Carles de Borja i Artemisa Doria.
8.
Francesc Dídac Pasqual de Borja-Aragó; i Aratemisa Maria Doria;
9.
Francesc de Borja Centelles i Doria; i Maria Ponce de Leon Aragó Folc de Cardona i Fernández de Córdoba.
10.
Pasqual de Borja-Aragó; i Joana Fernández de Córdoba-Figueroa i Fernández de Córdoba.
11.
Maria Ignacia de Borja Arago i Centelles; Antonio Alfonso de PImentel de Quiñones.
12.
Francisco Alfonso de Pimentel y Borja; Maria Faustina Tellez-Giron y Pérez de Guzman.
13.
Maria Josefa Alfonso Pimentel de Borja; Pedro de Alcantara Tellez Giron.
14.
Manuela Téllez-Giron y Alfonso-Pimentel; Angel Maria de Carvajal.
15.
Angel Maria de Carvajal y Téllez-Giron; Maria de África Fernández de Córdoba.
16.
Luis Maria de Carvajal i Fernández de Córdoba; Maria Dolores Melgarejo.
17.
Luis Maria de Carvajal y Melgarejo ; Maria del Carmen Santos.
18.
Fernando Carvajal Santos; Maria Isabel Melgar y Escrivà de Romaní; aquesta, descendent dels Usall.
I per no fer la relació inacabable, simplement animarem a explorar les genealogies que porten al rei Alfons IX de Lleó i Castella, a Alfons VI, a Alfons X el Savi. Aquestes, entre moltes altres, es poden seguir a la plana web de Geneall.
11/22/2009
Després d'un merescut descans, torno a la càrrega amb l'Eymeric d'Usall.
Si heu llegit el llibre, segurament voldreu saber moltes coses sobre el personatge, i, sobre tot, poder distingir la novel·la de la realitat.
Doncs endavant!!!
Per començar, em referiré a la casa dels Usall a Regomir, 6, de Barcelona. Tot el que dic sobre ella és cert. Per poder fer el llibre vaig visitar el que queda de la casa (que, exteriorment, és mot poc des de la reforma de 1854), vaig parlar amb l'arquitecte que ha portat a terme la restauració i em vaig documentar a fons sobre l'escala de cargol amagada en un prisma quadrat i la cripta amb nou nínxols que hi ha al final de l'escala...
La casa va ser adquirida pels Usalls a la dècada de 1280 i permetia, simultàniament, controlar la sortida cap a la platja i l'entrada a la ciutat pel castellum romà de la porta de Regomir i l'accés al Palau del Temple, que està just en front del Palau dels Usall.
Va ser decorada amb riques escultures de Damià Forment al segle XVI i la família hi va habitar fins al segle XIX en què l'hereva del títol dels Usall (la marquesa de Monistrol) va casar amb el baró de Beniparrell, de la família dels Escrivà de Romaní (valencians). Llavors es van traslladar a una nova residència, un castell a la Torre Blanca de Sant Felíu, Sant Just Desvern i Sant Joan Despí, que, finalment, ha acabat esdevenint un parc públic ple d'esfinx i símbols maçònics.
Entrades
